Semblances: Andy García i Dimitar Berbatov

Hi ha gols i GOLS...

Corria l'any 1989 i la Premier es decidia a l'últim partit. El Liverpool, primer classificat amb tres punts d’avantatge sobre el segon, s’enfrontava a Anfield a un Arsenal ansiós de guanyar la lliga després de 18 sense aconseguir-ho. A la primera volta els reds s’havien imposat als gunners per un gol i és per això que els londinencs necessitaven guanyar per dos gols de diferència si volien aixecar el títol aquella tarda de divendres. L’Arsenal només es podia encomanar als Déus per assolir aquesta gesta. El Daily Mirror ho deixava clar: “Arsenal, no et queda ni una pregària”.

I va arribar l’hora del partit. Com us podeu imaginar, Anfield estava ple a vessar, i l’ambient era eixordador. La primera part acabava sense gols, i The Kop ja celebrava un altre títol del Liverpool. A la segona part però, l’Arsenal es va avançar al marcador amb un gol de cap d’Alan Smith. Els gunners es van abocar llavors a un bombardeig estèril sobre la porteria d'un Liverpool que cada vegada es veia més a prop de la copa.

Ja al minut 90 el jugador red John Barnes es va veure empès per l’eufòria de l’afició a muntar un contraatac per establir l’empat a 1 que donaria la tranquil·litat i el títol als de Merseyside. Però, com ha reconegut en nombroses ocasions, Barnes es va equivocar al intentar buscar el gol. Com podeu endevinar, John Barnes falla l’ocasió, i el porter de l’Arsenal saca ràpidament per Dixon, que penja la bola a la desesperada. Alan Smith la baixa d’esquenes a porteria i la posa en profunditat per Michael Thomas, que intenta fer, sense encert, un barret al defensa. Però el rebot el beneficia i Thomas es planta davant de la porteria del Liverpool amb la lliga als seus peus. El temps s’atura. Les més de 50.000 goles reds paren de cantar. Totes les mirades es centren en Michael Thomas, que treu la puntera, xuta i GOL! L’Arsenal campió, i Michael Thomas l’home més feliç del món. Qui no voldria marcar aquest gol?

Primer títol

Ahir vespre el Barça va aixecà el seu primer trofeu de la temporada 2009/10. Pel vist ahir sobre el terreny de joc sembla que no serà l'últim. Cal destacar la sintonia que demostraren Messi (de deu) i Ibrahimovic (implicat) en atac, quan porten relativament pocs dies entrenant-se junts. Aquest és un fet esperançador, més que res perquè accelerarà molt més l'adaptació del suec. L'únic aspecte crític (bromes a part) sobre Zlatan és que potser no sàpiga, al principi, prioritzar la eficacia a la plasticitat, no obstant si ambdues poden anar de la mà molt millor per a tots. De totes maneres el Pep sabrà posar el punts sobre les i.

Era obligació el comentari sobre el nou fixatge. Especial atenció crec que mereix el senyor Toure Yaya. Cada partit que passa ens deixa constància de la seva entrega, polivalència, compromís i qualitat. Tots sabem que és un gran jugador, però la seva evolució sembla no tocar sostre, ha tingut un creixament espectacular en aquests 2 anys a can Barça, i sembla que segueix millorant aspectes del seu joc. El seu fixatge el juny del 2007 causà poc enrenou, però els 9 mil·lions d'euros que costà són, possiblement, els més ben invertits dels últims anys. Un veritable descubriment, d'un jugador que s'ha convertit en peça clau, tant clau, com potser els Messi, Xavi i companyia.

Aerodinamisme

Més velocitat per a la banda dreta del Barça...és una realitat visible la otoplastia de Dani Alves.

Tiempos pasados siempre...

No eren tan diferents

Paul Davidson i Carlos González.

Dos personatges amb diferent aparença però de similar desconfiança. Vegeu els respectius arguments i objectius de la compra del Mallorca:

http://www.diariodemallorca.es/secciones/noticia.jsp?pRef=2008072300_11_378648__Deportes-Real-Mallorca-tiene-ganar-Champions

http://php.marca.com/2009/07/20/futbol/equipos/mallorca/1248105134.html

GRACIÈS SAMU

Després d'un llarg període de inactivitat del blog retornem a escriure, així com també comença a rodar la pilota. Els partits de pretemporada són aquí i ens fan reactivar el "gusanillo" que tenim a dintre. Satisfan aquelles ànsies de disfrutar d'un encontre amb els amics, de moment, només són partits de costellada, però ja hi ha gana!

Avui ha fet la primera aparició pública de la temporada Pep Guardiola, com sempre ha parlat clar i amb contingut. El tema Eto'o ha sigut el protagonista de la roda de premsa del tècnic. Per les paraules, d'avui, del Pep i pels aconteixaments ocorreguts aquests últims dies tot fa pensar que, ara si, els dies del camerunés al Barça s'han acabat. Alguns voldrien afegir-hi el "per fi", altres ens demanem si la asfixia que provocava el Barça al contrari serà la mateixa sense ell.

De totes maneres, GRACIÈS SAMU.

Ignorància o provocació

Els millors gols mallorquinistes

Efemèride (17/06/08)

Avui és compleix just un any, del naixament d'una de les simbiosis més importants del futbol actual.



Guardiola ha complert la seva paraula i les coses han cambiat, fins i tot, en les imitacions...

Crisi? No, almenys per alguns

Acabo de veure el telenotícies de TV3 i encara estic en estat de xoc. El Madrid ha fitxat Cristiano Ronaldo per 94 milions d'euros. Al·lucinant. I per a més inri fa menys d'una setmana en pagaven 65 per Kaká. Més enllà de les meves preferències futbolístiques, quina mena de sentit té pagar aquesta morterada de diners per un futbolista?

En el mateix telenotícies de TV3 es parlava dels milions d'aturats que hi ha Espanya, del mal que està fent la crisi a les famílies del nostre país...I ara un home treu diners de no se sap on i paga gairebé 100 milions per un futbolista? Ens hem tornat bojos o què? Els bancs no donen crèdits a ningú, i La Caixa li dóna a Florentino 120 "quilos" per a finançar el seu projecte basat en vendre samarretes? Què pretén? Que tota l'Àsia sencera vesteixi amb la samarreta de Kaká o Cristiano? Perquè si no és així no sé com pensa tornar aquests diners...Bé de fet sí que ho sé: aquest crèdit el pagaran quan el Sr. Pérez ja no hi sigui a la presidència del Madrid, i ell hagi quedat com el salvador d'un merenguisme faltat d'un "messies".

Ah! i una altra cosa: és obvi que el Madrid s'està reforçant amb jugadors de classe mundial però, algú pot dir-me un equip fet a cop de talonari que hagi trionfat realment? El Chelsea? El Manchester City? En el món del futbol no tot són diners (això ho sap tothom) però el que és més important: en el món del futbol no tot ho son els jugadors.

I si no que li ho diguin a un tal Guardiola, que amb la mateixa plantilla que l'any passat (gairebé) ha aconseguit un triplet que el Madrid somia en guanyar algun dia.

Alguns diran que els culers diem això perquè tenim por, perquè el Madrid està construint un equipàs i tornarà a ser el que era, i perquè desbancarà al Barça del seu tro. Potser si. Però jo vaig més enllà. Jo invito als madridistes a reflexionar, a qüestionar-se si el que fa el seu equip és ètic o no.

Sempre han de existir les imitacions...o pífies

No tots els penals es piquen xutant...

Semblances: Sergio Busquets i Sergio Sánchez

Semblances: David Andersen - Robin Söderling

Cert. No tenen relació amb el futbol, però no he pogut resistir-me. Es posible combinar dos esports a un alt nivell?

Per què el Barça celebra els títols a Canaletes?

Les celebracions culers a Canaletes van començar cap als anys 30. En aquella època assabentar-se dels resultats del Barça, sobretot quan jugava com a visitant, era molt complicat: no hi havia televisió, ràdio ni òbviament Internet. El cas és que a Barcelona hi havia un diari anomenat "La Rambla", amb seu a Les Rambles, just davant de la font de Canaletes. El seu director era el polític Josep Sunyol, que era alhora vicepresident del FCBarcelona. Quan la gent volia saber, de bona font, què havia fet el Barça es congregaven davant la redacció de "La Rambla" esperant el moment en el que el Sr. Sunyol tregués la pissarra amb el resultat del partit escrit amb guix. D'aquesta manera, quan el Barça guanyava algun títol, una Copa del Rey per exemple, els aficionats es quedaven allà mateix a celebrar la victòria. I la tradició va continuar any rere any: cada vegada que el Barcelona guanyava un títol, els culers anaven a la font del Canaletes a cantar i cridar. I la tradició encara perdura 80 anys més tard...

El dilema del davanter

Un cop païdes les múltiples, i merescudes, celebracions blaugranes arriba el moment més esperat per la premsa. És el moment dels rumors, dels possibles fitxatges i renovacions, de les especulacions esportives. Sembla que aquest any arriben amb força: Florentino ve disposat a rompre el mercat i a fer-ho amb contundència, els equips petits esperen els residus dels grans i el Barça, per la seva part, té una posició privilegiada. Necessita fer pocs retocs a la plantilla, com a molt fer-la més consistent per poder afrontar els 6 títols de l'any vinent, però, el més important, és que els grans jugadors desitgen jugar al Barça.

El dilema del davanter sembla el més complicat de resoldre. Samuel i el Barça encara no s'han pronunciat amb contundència, potser esperen esdeveniments, o potser, ja ho tenen clar i simplement esperen el moment oportú. El desenllaç, sigui quin sigui, esta clar que no deixarà a tothom content, però almenys espero que ambdues parts surtin beneficiades perquè s'han ajudat mútuament.

Samuel Eto'o: per molts un egoista i egocèntric, per altres un traïdor, per alguns un ídol. No deixarà mai a ningú indiferent, potser la seva forma d'expressió directe li ha jugat males passades al carrer, però dintre el camp no se li pot recriminar res. Ha suat la camiseta del Barça tal com va prometre el dia de la seva presentació, ha contagiat el seu esperit guanyador a l'equip i ha marcat gols de transcendental importància en la història del Barça. Les seves botes han desencallat multitud de partits complicats, és més, han decidit dues finals de la Lliga de Campions. Molts davanters podrien brillar en aquest Barça, però, segurament, cap amb tant sacrifici. De totes maneres, resta una temporada menys per la seva tornada a casa.

Campions!!

El 27 de maig quedarà a la retina de tots els barcelonistes com el dia en que Europa es va rendir als peus del Tricampió. El Barça ha completat una temporada històrica i és que aconseguir el triplet no ho fa tothom. Amb la humilitat per bandera, els homes de Pep Guardiola han meravellat a tot el món amb un futbol preciós, que ha elevat aquest esport a la categoria d'art.
El FCBarcelona entra definitivament al club dels grans del futbol, al club dels històrics i, el que és més important, al club dels equips que juguen bé a futbol.
Aquesta temporada calla a tots aquells que diuen que per guanyar no cal jugar bé. Potser tinguin raó, però hi ha una cosa que és immillorable, que és jugar bé i guanyar. I això és el que els culés hem vist des del mes d'agost del 2008: victòries i bon joc. El millor, però, ha vingut en aquest gloriós mes de maig del 2009, en el que hem vist al capità Carles Puyol aixecant 3 copes: Copa, Lliga i Champions
Trifelicitats, Tricampions!

Dues cares

El tòpic diu que si un jugador d’un equip petit marca un golàs, no tindrà el mateix ressò ni rellevància que si ho fes un jugador important, preferiblement de Barça o Madrid. Doncs això, veritat o no, s’ajusta a la perfecció amb el cas del Mallorca. Davant un Real Madrid en descomposició, i que ja comença a pudir, Cleber Santana marcà ahir un dels millors gols de la lliga, un d’aquells que com espectador t’aixeca del sofà i et fa vibrar. Pel qual val la pena pagar una entrada. No obstant, la premsa nacional sembla donar-li més importància a altres coses, potser sóc una mica subjectiu en aquest tema, o potser l’ombra de la final de Roma i del “culebrón” blanc són molt allargades, però esperava una menció una mica més rellevant a l’obra d’art del brasiler.

El Madrid ajudà una mica a culminar el gran final de temporada que està fent el Mallorca. Porta 37 punts a la segona volta, un més que el Barça i tres menys que el Madrid, uns números de campió entelats pels 14 de la primera. Possiblement, si guanya la jornada que ve al Villareal, es converteixi en el primer equip de l’història en finalitzar cuer la primera part de la lliga, i ser el millor en la segona.


És el Mallorca de les dues cares: les de Grande i Alemany, les de l’irregularitat d’Arango o les de Lux i Aouate, entre d’altres. Arriba el final de temporada i el futur institucional i esportiu no està gens clar. Molts futbolistes abandonaran l’entitat quan millor rendiment estan tenint, això, juntament amb l’impossibilitat de fitxar, per culpa d’una demanda del Athletic per deutes, fan complicada la situació. Tots els mallorquinistes volem estabilitat, però sembla que ho deixarem per un altre estiu.

S'acosta el gran dia

El United, un club de segona?

Ningú dubta que avui en dia el Manchester United, rival del Barça a la final de la Champions, és un dels clubs més importants del món. És el club amb més ingressos i també el club amb més aficionats. A més, les seves vitrines estan plenes de Premier Leagues, FA Cups i ni més ni menys que 3 Copes d'Europa. Però, sempre ha estat gran el Manchester? Doncs no. El Manchester, per exemple, ha estat a 2a divisió, cosa que el Barça no pot dir, gràcies a Déu. A més, té el dubtós honor de ser el primer equip de la historia del futbol que va descendir de categoria. Era l'any 1895, quan va quedar últim de la Lliga Anglesa i va disputar la promoció, que acabaria perdent, contra el Liverpool. S'ha de dir que no ho feia amb el nom de Manchester United sinó amb el de Newton Heath.
Però jo us vull explicar una història que no els hi deu agradar gens als Red Devils. L'última vegada que el United va anar a segona va ser l'any 1974. I la manera en que ho va "aconseguir" va ser dramàtica.
Era l'últim partit de lliga i el Manchester United es jugava el tot per el tot contra el Manchester City, a Old Trafford. L'estadi estava ple. El United va perdre. Però això no és tot. El City va guanyar 0-1 al United amb gol d'esperó de Denis Law, una de les grans llegendes del Manchester United que estava a les acaballes de la seva carrera al blueside de Manchester.
Així que, senyors, no li tinguem tanta por al United. I resem perquè Piqué faci de Denis Law. Per què no?

No costa gaire fer-ho bé...

Televisió Espanyola va fer l'altre dia un telenotícies que a mi, personalment, em va treure de polleguera. Van cometre dos errors. El primer va ser flagrant: van escriure Barça amb S, és a dir Barsa. Que no tenen la Ç els teclats de Madrid? Per favor, una mica de serietat. L'altre error va ser en una notícia de l'Espanyol. Comentaven que Kameni i Belenguer havien tingut una picabaralla a l'entrenament. No hi hauria problema si no fos perquè Belenguer juga el Getafe i l'Espanyol té un jugador que es diu Beranger. Casi. Té pebrots que jo, des de el sofà de casa, me'n adoni de dos errors tan greu i ells, que son professionals, s'equivoquin. En fi, us pot semblar una tonteria, però jo tenia la necessitat de comentar-ho en aquest blog

Nova enquesta: la defensa a la final de la Champions

Sigueu culers o no, suposo que esteu al cas de les dificultats que tindrà Guardiola per presentar una defensa de garanties a la final de la Lliga de Campions d'aquest proper dimecres 27 de maig. Les baixes per sanció de Dani Alves i Abidal es sumen a la ja coneguda lesió de Márquez. Tres jugadros que, sens dubte, serien titulars contra el Manchester. Però no podran jugar i hi ha moltes possibilitats. Anem a analitzar-les una a una:


A) Puyol-Piqué-Toure-Sylvinho
Per mi és la més adequada. Te l'avantatge de que l'experiència està garantida. A més, l'experiment de Yaya al centre de la rereguarda ja ha funcionat en dos partits importantíssims: Stamford Bridge i la final de copa. Tot i això, davant la velocitat de Rooney, Ronaldo i Tévez aquesta defensa suarà de valent


B) Puyol-Piqué-Toure-Cáceres
Pels que no confiïn en Sylvinho, tenim a Cáceres. El brasiler té 35 anys i la veritat és que la seva condició física no és la millor. Per contra, Cáceres és un home ràpid i en bona forma, tot i que la seva manca d'experiència li podria jugar males passades. A més, davant tindrà ni més ni menys que Cristiano Ronaldo


C) Puyol-Piqué-Toure-Keita
Una possibilitat que no hauriem contemplat si no fos perquè avui Mundo Deportivo ens ha sorprès amb una noticia on hi deia precisament això, que Guardiola està pensant en el malià per cobrir el lateral esquerre. És una alternativa pels qui no creguin ni en Cáceres ni en Sylvinho. El cert és que seria força agosarat fer tants experiments en una final de la Copa d'Europa. La defensa estaria composada per 2 jugadors que no són defenses i això, en conjunt, es podria tornar en contra del Barça

D) Cáceres-Puyol-Piqué-Sylvinho
És la opció que segur alguns tenien en ment abans de que Toure ens sorprengués amb les seves actuacions de central improvisat. L'avantatge principal és que la parella de centrals queda intacta i és de garanties. El punt feble serien les bandes, a on Cáceres i Sylvinho haurien d'aguantar les embestides dels Ronaldo, Giggs i companyia. Es podria també combinar i posar a Puyol de lateral i a Cáceres de central.


E) Una altra
Hi ha altres opcions. Una d'elles seria la formada per Cáceres-Piqué-Puyol-Keita. O fins i tot es podria incloure a Victor Sánchez al lateral. Pot semblar absurd comptar amb un jugador que gairebé no ha tingut minuts aquest anys ambel primer equip però el cert és que Cáceres tampoc n'ha tingut gaires.

Ara és a les vostres mans. Opineu, comenteu i, sobretot, voteu a l'enquesta! El dia 27 sortirem de dubtes

La millor arma de l'Stoke

En el nostre viatge a Anglaterra fa unes setmanes, i en concret en la nostra visita al camp Stoke City, vam descobrir un jugador únic al món. Parlem de Rory Delap, jugador irlandès nascut a anglaterra que té la extranya habilitat de fer els llançaments de banda més llargs que mai s'hagin vist.

I és que Delap, que havia jugat al Southampton i al Sunderland abans d'arribar al City, va disputar l'any 1996 els Jocs Olímpics d'Atlanta en represenatció d'Irlanda, però no en futbol sinó en la modalitat de javalina! Sabent això doncs, no és tant extrany, que Delap pugui llançar la pilota amb les mans a una distància de fins a 35 metres.
El millor de tot és que Toni Pulis, entrenador del Stoke, li està sabent treure tot el suc a aquesta arma tant extranya però tant valuosa potencialment. Tenim exemples reals d'equips que fan servir les jugades a pilota parada per guanyar els seus partits: el Chelsea i els seus córners, l'Olympique de Lió i les seves faltes, etc. Doncs ara li podem afegir un altre: l'Stoke i els seus llançaments de banda. Aquesta temporada l'equip vermell-i-blanc ha aconseguit ni més ni menys que 8 gols aprofitant els llançaments de Delap. I això, tractant-se d'un equip que aspira a mantenir la categoria, és molt. Mirant les dades dels homes de Toni Pulis, veiem que aquests 8 gols li han servit a l'Stoke per guanyar 6 partits, és a dir 18 punts que certifiquen detinitivament, la salvació de l'Stoke.
Si poguéssim tirar enrere en el temps, li diriem a Arsène Wenger que mirés aquest blog. I és que l'Arsenal va perdre aquesta temporada per 2-1 a camp de l'Stoke amb 2 gols provinents de fores de banda made in Delap.
Per acabar, us mostraré un video molt recent, d'aquest cap de setmana. Vosaltres direu si n'hi ha o n'hi ha per tant.

Com passa el temps...

Avui es compleixen 10 anys de la final de la Recopa jugada entre el Mallorca i el Lazio de Roma. Aquell 19 de Maig de 1999, al voltant de 8.000 mallorquinistes presenciaren al Villa Park com el seu equip, liderats damunt el camp pel gran Vicente Engonga, és feia gran i plantava cara a un conjunt ple d'estrelles. Tota Europa presencià l'esperit i el joc d'aquell conjunt, que fins llavors només era el nom d'un destí turístic.

No obstant, l'home clau de l'èxit fou Héctor Rául Cúper, capaç de tranformar un equip acostumat a sofrir i que dos anys abans estava lluitant a segona divisió, amb un conjunt perfecte que jugava de memòria i del qual tots el mallorquins encara ara ens sentim orgullosos. No cal dir, que en aquell equip estaven alguns dels millors jugadors de l'història del nostre club, però, a banda de les individualitats, jugaven com un bloc, utilitzant el 4-4-2 amb rombe "màgic", i físicament eren un equip temible (Alfano tenia la seva part de responabilitat en l'èxit).

Recordo com si fòs avui com Vieri, aprofitant que el "lechuga" Roa estava una mica avançat, col·locà d'un impressionant cop de cap la pilota a l'esquadra. Al cap de tres minuts, Dani, en la seva millor temporada com a futbolista, ens va fer embogir a tots aprofitant una clàssica jugada per l'esquerra del prodigiòs tàndem que formaven Jovan Stankovic i Miquel Soler. Llàstima del golàs de Pavel Nedved, quasi al final del partit, que ens privà a molts de viure, conscientment, emocions que fins en aquell moment i en aquella edat no havíem tingut. Aquelles emocions es transformaren en milers de llàgrimes, llàgrimes que avui són d'orgull.


19 DE MAYO DE 1999
REAL MALLORCA
LAZIO

MALLORCA 1: Roa, Olaizola, Siviero, Marcelino, M. Soler, Engonga, Lauren, Ibagaza, Stankovic, Dani, Biagini.
Cambios: Paunovic por Biagini (m.73)

LAZIO 2: Marchegiani, Favalli, Nesta, Mihailovic, Pancaro, Almeyda, Stankovic, Nedved, Mancini, Vieri, Salas.
Cambios: Conceiçao por Stankovic (m.55), Lombardo por Nedved (m.83), Couto por Mancini (m.91).

Arbitro: Gunther Benko (Rep. Checa).
Tarjeta amarillas: Siviero, Mihailovic, Vieri, Marchegiani.
Tarjeta roja: No hubo
Goles: 0-1. Min. 7: Vieri; 1-1. Min. 10: Dani; 1-2. Min. 83: Nedved.
Incidencias: Lleno en el Villa Park de Birmingham.

Sense títol però amb títols

El Barça ja té el seu cinquè doblet a la butxaca i com diu el càntic... "toma, toma, toma ahora toca Roma!". Sembla que ha estat un camí fàcil i segur, perquè abans de finalitzar la primera volta ja se li adjudicava la lliga al barça, així com l'obligació de guanyar-la. Però realment, darrera la consecució d'un campionat de lliga hi ha tot un conjunt de trabes a superar, on és demostra la unitat del vestuari i l'equip, el Barça i l'Esquerra són exemples d'això.


Ara bé, perquè aquesta sigui una temporada recordada encara més en el temps, es necessita guanyar la Champions. El triplet serà l'encarregat de donar un plus més de prestigi, i de pas el nom tan buscat i necessari per tots, o almenys això demostra Tv3. Sembla que sense un nom per aquest Barça actual no estem tranquils i no tindrà igual transcendència. Penso que això del nom és el de menys, que primer es l'equip, el joc, els títols i la continuïtat d'això, i després les etiquetes. L'exemple perfecte és el Barça de Rijkaard, pel qual també es buscaven noms que finalment varen cegar a alguns de veure el trencament en el vestuari. La diferència potser és la figura del Pep, experta en encongir els elogis.

Semblances

Semblaces entre William Miller (actor) i Albert Riera.

Lo puto crack

Retransmissió de Joan Maria Pou de Rac1

Passivitat

Ahir, 6 de Maig de 2009, el Futbol Club Barcelona és classificà per a la gran final de la Lliga de Campions. Serà la seva sexta final continental, després de Berna 1961, Sevilla 1986, Londres 1992, Atenes 1994, Paris 2006 i ara Roma 2009. L'espera el Manchester United de l'escocès Sir Alex Ferguson, que batí l'Arsenal el dimarts.

El desenllaç presenciat ahir a Stamford Bridge és digne dels millors thrillers (Los thrillers se caracterizan por un ritmo rápido, acción frecuente y héroes ingeniosos que deben frustrar planes de más poderosos y mejor equipados villanos) de Hollywood. Suposo que tots teniu en ment el protagonistes d'aquesta pel·lícula, però anem per parts.

Primer de tot, el Chelsea és tornà a baixar els pantalons davant el Barça. Ho feu a l'anada, amb alguna justificació que altre; ho repetí a la tornada, sense cap tipus de vergonya; però el més fort és que després de l'expulsió d'Abidal continuà a la seva, reprimint el seu estil de joc real (el de la Premier) i mostrant-se com un equip inferior, molt inferior. És veritat que els dos estils serveixen pel mateix, és veritat que la tàctica també compta, és veritat que el Chelsea va fer un partit de deu defensivament, és veritat que el futbol no només és atac, és veritat que l’àrbitre fou nefast, és veritat que guanyar és la satisfacció...però no potser que això passi a unes semifinals de la Champions, entre dos equips de talla mundial, de plantilles mil·lionaries i amb jugadors internacionals.

No potser, no potser que un partit de futbol, que esperes d'un any per l'altre, es converteixi en un intent de simulació del handbol. Dic intent perquè almenys al handbol, quan l'equip que defensa roba la pilota intenta realitzar un contraatac, no llençar-la al porter contrari o al seu porter perquè faci el mateix. La pilota circulava de banda a banda dintre el territori blue, sense trobar cap forat dintre la defensa. Gràcies al Sol que ahir no jugaven a handbol, perquè si no el Barça hagués perdut per passivitat, gràcies a Eto'o per no controlar bé, gràcies a Essien per cometre almenys una errada en tot el partit, gràcies a "sweet" per ser així com és, gràcies al Pep per donar classes de futbol al món.

Intèrprets principals:

- Guus Hiddink como “villano”.

- Andrés Iniesta como “héroe”.

- Joan Laporta como “monologuista”.