Passivitat

Ahir, 6 de Maig de 2009, el Futbol Club Barcelona és classificà per a la gran final de la Lliga de Campions. Serà la seva sexta final continental, després de Berna 1961, Sevilla 1986, Londres 1992, Atenes 1994, Paris 2006 i ara Roma 2009. L'espera el Manchester United de l'escocès Sir Alex Ferguson, que batí l'Arsenal el dimarts.

El desenllaç presenciat ahir a Stamford Bridge és digne dels millors thrillers (Los thrillers se caracterizan por un ritmo rápido, acción frecuente y héroes ingeniosos que deben frustrar planes de más poderosos y mejor equipados villanos) de Hollywood. Suposo que tots teniu en ment el protagonistes d'aquesta pel·lícula, però anem per parts.

Primer de tot, el Chelsea és tornà a baixar els pantalons davant el Barça. Ho feu a l'anada, amb alguna justificació que altre; ho repetí a la tornada, sense cap tipus de vergonya; però el més fort és que després de l'expulsió d'Abidal continuà a la seva, reprimint el seu estil de joc real (el de la Premier) i mostrant-se com un equip inferior, molt inferior. És veritat que els dos estils serveixen pel mateix, és veritat que la tàctica també compta, és veritat que el Chelsea va fer un partit de deu defensivament, és veritat que el futbol no només és atac, és veritat que l’àrbitre fou nefast, és veritat que guanyar és la satisfacció...però no potser que això passi a unes semifinals de la Champions, entre dos equips de talla mundial, de plantilles mil·lionaries i amb jugadors internacionals.

No potser, no potser que un partit de futbol, que esperes d'un any per l'altre, es converteixi en un intent de simulació del handbol. Dic intent perquè almenys al handbol, quan l'equip que defensa roba la pilota intenta realitzar un contraatac, no llençar-la al porter contrari o al seu porter perquè faci el mateix. La pilota circulava de banda a banda dintre el territori blue, sense trobar cap forat dintre la defensa. Gràcies al Sol que ahir no jugaven a handbol, perquè si no el Barça hagués perdut per passivitat, gràcies a Eto'o per no controlar bé, gràcies a Essien per cometre almenys una errada en tot el partit, gràcies a "sweet" per ser així com és, gràcies al Pep per donar classes de futbol al món.

Intèrprets principals:

- Guus Hiddink como “villano”.

- Andrés Iniesta como “héroe”.

- Joan Laporta como “monologuista”.