Nova enquesta: la defensa a la final de la Champions

Sigueu culers o no, suposo que esteu al cas de les dificultats que tindrà Guardiola per presentar una defensa de garanties a la final de la Lliga de Campions d'aquest proper dimecres 27 de maig. Les baixes per sanció de Dani Alves i Abidal es sumen a la ja coneguda lesió de Márquez. Tres jugadros que, sens dubte, serien titulars contra el Manchester. Però no podran jugar i hi ha moltes possibilitats. Anem a analitzar-les una a una:


A) Puyol-Piqué-Toure-Sylvinho
Per mi és la més adequada. Te l'avantatge de que l'experiència està garantida. A més, l'experiment de Yaya al centre de la rereguarda ja ha funcionat en dos partits importantíssims: Stamford Bridge i la final de copa. Tot i això, davant la velocitat de Rooney, Ronaldo i Tévez aquesta defensa suarà de valent


B) Puyol-Piqué-Toure-Cáceres
Pels que no confiïn en Sylvinho, tenim a Cáceres. El brasiler té 35 anys i la veritat és que la seva condició física no és la millor. Per contra, Cáceres és un home ràpid i en bona forma, tot i que la seva manca d'experiència li podria jugar males passades. A més, davant tindrà ni més ni menys que Cristiano Ronaldo


C) Puyol-Piqué-Toure-Keita
Una possibilitat que no hauriem contemplat si no fos perquè avui Mundo Deportivo ens ha sorprès amb una noticia on hi deia precisament això, que Guardiola està pensant en el malià per cobrir el lateral esquerre. És una alternativa pels qui no creguin ni en Cáceres ni en Sylvinho. El cert és que seria força agosarat fer tants experiments en una final de la Copa d'Europa. La defensa estaria composada per 2 jugadors que no són defenses i això, en conjunt, es podria tornar en contra del Barça

D) Cáceres-Puyol-Piqué-Sylvinho
És la opció que segur alguns tenien en ment abans de que Toure ens sorprengués amb les seves actuacions de central improvisat. L'avantatge principal és que la parella de centrals queda intacta i és de garanties. El punt feble serien les bandes, a on Cáceres i Sylvinho haurien d'aguantar les embestides dels Ronaldo, Giggs i companyia. Es podria també combinar i posar a Puyol de lateral i a Cáceres de central.


E) Una altra
Hi ha altres opcions. Una d'elles seria la formada per Cáceres-Piqué-Puyol-Keita. O fins i tot es podria incloure a Victor Sánchez al lateral. Pot semblar absurd comptar amb un jugador que gairebé no ha tingut minuts aquest anys ambel primer equip però el cert és que Cáceres tampoc n'ha tingut gaires.

Ara és a les vostres mans. Opineu, comenteu i, sobretot, voteu a l'enquesta! El dia 27 sortirem de dubtes

La millor arma de l'Stoke

En el nostre viatge a Anglaterra fa unes setmanes, i en concret en la nostra visita al camp Stoke City, vam descobrir un jugador únic al món. Parlem de Rory Delap, jugador irlandès nascut a anglaterra que té la extranya habilitat de fer els llançaments de banda més llargs que mai s'hagin vist.

I és que Delap, que havia jugat al Southampton i al Sunderland abans d'arribar al City, va disputar l'any 1996 els Jocs Olímpics d'Atlanta en represenatció d'Irlanda, però no en futbol sinó en la modalitat de javalina! Sabent això doncs, no és tant extrany, que Delap pugui llançar la pilota amb les mans a una distància de fins a 35 metres.
El millor de tot és que Toni Pulis, entrenador del Stoke, li està sabent treure tot el suc a aquesta arma tant extranya però tant valuosa potencialment. Tenim exemples reals d'equips que fan servir les jugades a pilota parada per guanyar els seus partits: el Chelsea i els seus córners, l'Olympique de Lió i les seves faltes, etc. Doncs ara li podem afegir un altre: l'Stoke i els seus llançaments de banda. Aquesta temporada l'equip vermell-i-blanc ha aconseguit ni més ni menys que 8 gols aprofitant els llançaments de Delap. I això, tractant-se d'un equip que aspira a mantenir la categoria, és molt. Mirant les dades dels homes de Toni Pulis, veiem que aquests 8 gols li han servit a l'Stoke per guanyar 6 partits, és a dir 18 punts que certifiquen detinitivament, la salvació de l'Stoke.
Si poguéssim tirar enrere en el temps, li diriem a Arsène Wenger que mirés aquest blog. I és que l'Arsenal va perdre aquesta temporada per 2-1 a camp de l'Stoke amb 2 gols provinents de fores de banda made in Delap.
Per acabar, us mostraré un video molt recent, d'aquest cap de setmana. Vosaltres direu si n'hi ha o n'hi ha per tant.

Com passa el temps...

Avui es compleixen 10 anys de la final de la Recopa jugada entre el Mallorca i el Lazio de Roma. Aquell 19 de Maig de 1999, al voltant de 8.000 mallorquinistes presenciaren al Villa Park com el seu equip, liderats damunt el camp pel gran Vicente Engonga, és feia gran i plantava cara a un conjunt ple d'estrelles. Tota Europa presencià l'esperit i el joc d'aquell conjunt, que fins llavors només era el nom d'un destí turístic.

No obstant, l'home clau de l'èxit fou Héctor Rául Cúper, capaç de tranformar un equip acostumat a sofrir i que dos anys abans estava lluitant a segona divisió, amb un conjunt perfecte que jugava de memòria i del qual tots el mallorquins encara ara ens sentim orgullosos. No cal dir, que en aquell equip estaven alguns dels millors jugadors de l'història del nostre club, però, a banda de les individualitats, jugaven com un bloc, utilitzant el 4-4-2 amb rombe "màgic", i físicament eren un equip temible (Alfano tenia la seva part de responabilitat en l'èxit).

Recordo com si fòs avui com Vieri, aprofitant que el "lechuga" Roa estava una mica avançat, col·locà d'un impressionant cop de cap la pilota a l'esquadra. Al cap de tres minuts, Dani, en la seva millor temporada com a futbolista, ens va fer embogir a tots aprofitant una clàssica jugada per l'esquerra del prodigiòs tàndem que formaven Jovan Stankovic i Miquel Soler. Llàstima del golàs de Pavel Nedved, quasi al final del partit, que ens privà a molts de viure, conscientment, emocions que fins en aquell moment i en aquella edat no havíem tingut. Aquelles emocions es transformaren en milers de llàgrimes, llàgrimes que avui són d'orgull.


19 DE MAYO DE 1999
REAL MALLORCA
LAZIO

MALLORCA 1: Roa, Olaizola, Siviero, Marcelino, M. Soler, Engonga, Lauren, Ibagaza, Stankovic, Dani, Biagini.
Cambios: Paunovic por Biagini (m.73)

LAZIO 2: Marchegiani, Favalli, Nesta, Mihailovic, Pancaro, Almeyda, Stankovic, Nedved, Mancini, Vieri, Salas.
Cambios: Conceiçao por Stankovic (m.55), Lombardo por Nedved (m.83), Couto por Mancini (m.91).

Arbitro: Gunther Benko (Rep. Checa).
Tarjeta amarillas: Siviero, Mihailovic, Vieri, Marchegiani.
Tarjeta roja: No hubo
Goles: 0-1. Min. 7: Vieri; 1-1. Min. 10: Dani; 1-2. Min. 83: Nedved.
Incidencias: Lleno en el Villa Park de Birmingham.

Sense títol però amb títols

El Barça ja té el seu cinquè doblet a la butxaca i com diu el càntic... "toma, toma, toma ahora toca Roma!". Sembla que ha estat un camí fàcil i segur, perquè abans de finalitzar la primera volta ja se li adjudicava la lliga al barça, així com l'obligació de guanyar-la. Però realment, darrera la consecució d'un campionat de lliga hi ha tot un conjunt de trabes a superar, on és demostra la unitat del vestuari i l'equip, el Barça i l'Esquerra són exemples d'això.


Ara bé, perquè aquesta sigui una temporada recordada encara més en el temps, es necessita guanyar la Champions. El triplet serà l'encarregat de donar un plus més de prestigi, i de pas el nom tan buscat i necessari per tots, o almenys això demostra Tv3. Sembla que sense un nom per aquest Barça actual no estem tranquils i no tindrà igual transcendència. Penso que això del nom és el de menys, que primer es l'equip, el joc, els títols i la continuïtat d'això, i després les etiquetes. L'exemple perfecte és el Barça de Rijkaard, pel qual també es buscaven noms que finalment varen cegar a alguns de veure el trencament en el vestuari. La diferència potser és la figura del Pep, experta en encongir els elogis.

Semblances

Semblaces entre William Miller (actor) i Albert Riera.

Lo puto crack

Retransmissió de Joan Maria Pou de Rac1

Passivitat

Ahir, 6 de Maig de 2009, el Futbol Club Barcelona és classificà per a la gran final de la Lliga de Campions. Serà la seva sexta final continental, després de Berna 1961, Sevilla 1986, Londres 1992, Atenes 1994, Paris 2006 i ara Roma 2009. L'espera el Manchester United de l'escocès Sir Alex Ferguson, que batí l'Arsenal el dimarts.

El desenllaç presenciat ahir a Stamford Bridge és digne dels millors thrillers (Los thrillers se caracterizan por un ritmo rápido, acción frecuente y héroes ingeniosos que deben frustrar planes de más poderosos y mejor equipados villanos) de Hollywood. Suposo que tots teniu en ment el protagonistes d'aquesta pel·lícula, però anem per parts.

Primer de tot, el Chelsea és tornà a baixar els pantalons davant el Barça. Ho feu a l'anada, amb alguna justificació que altre; ho repetí a la tornada, sense cap tipus de vergonya; però el més fort és que després de l'expulsió d'Abidal continuà a la seva, reprimint el seu estil de joc real (el de la Premier) i mostrant-se com un equip inferior, molt inferior. És veritat que els dos estils serveixen pel mateix, és veritat que la tàctica també compta, és veritat que el Chelsea va fer un partit de deu defensivament, és veritat que el futbol no només és atac, és veritat que l’àrbitre fou nefast, és veritat que guanyar és la satisfacció...però no potser que això passi a unes semifinals de la Champions, entre dos equips de talla mundial, de plantilles mil·lionaries i amb jugadors internacionals.

No potser, no potser que un partit de futbol, que esperes d'un any per l'altre, es converteixi en un intent de simulació del handbol. Dic intent perquè almenys al handbol, quan l'equip que defensa roba la pilota intenta realitzar un contraatac, no llençar-la al porter contrari o al seu porter perquè faci el mateix. La pilota circulava de banda a banda dintre el territori blue, sense trobar cap forat dintre la defensa. Gràcies al Sol que ahir no jugaven a handbol, perquè si no el Barça hagués perdut per passivitat, gràcies a Eto'o per no controlar bé, gràcies a Essien per cometre almenys una errada en tot el partit, gràcies a "sweet" per ser així com és, gràcies al Pep per donar classes de futbol al món.

Intèrprets principals:

- Guus Hiddink como “villano”.

- Andrés Iniesta como “héroe”.

- Joan Laporta como “monologuista”.