Esperem que torni aquest Ronaldo

Bendito Canal+

Análisis. Europa is different

ALEJANDRO VIDAL Le dije a un culé de pro, cuyo nombre no viene a cuento, que yo, en su lugar, no me pondría nervioso por la suerte del Barça en la Liga, pero me ofrecía dudas en la Copa de Europa. Y es que el líder incontestable del campeonato doméstico, capaz de mantener una ventaja de casi 30 puntos sobre el tercero, se achica ante el primer equipo de la Premiere con el que se cruza.
El primero en mostrar sus vergüenzas al Liverpool fue el Real Madrid, cuyo ejemplo no tardó en imitar el Villarreal frente al Arsenal y, ahora, con la eliminatoria por resolver, el Chelsea, cuya única ocasión de gol resultó ser una cesión de Márquez a Valdés que Drogba fué incapaz de resolver, demostró que el león blaugrana no es tan fiero como lo pintan. Constato, como anotación marginal, que el colegiado español Medina Cantalejo, severamente criticado por Benítez tras su actuación en el partido que sus Red Devils cedieron en Stamford Bridge, es el mejor árbitro del mundo comparado con el alemán que ayer la UEFA envió al Nou Camp. Espero que Platini, aparte de consolar a Laporta, tomara buena nota de ello.
Y no me lo tomen por una frivolidad. Me alegro de que el choque de vuelta no vaya a ser televisado por Antena 3. Acabé sin saber con qué equipo jugaba Tom Cruise, si ‘La chica de ayer’ era la novia de Piqué o si el Barça había fichado al jefe de policía de Coslada. Lo que ocurría o pudiera haber pasado en el campo era, por lo visto, mucho menos importante. Eso si, supe que la lesión de Márquez se debía a un “rompimiento” del menisco, ignoro si asado o al horno.

Article del Diario de Mallorca publicat el 29/04/09.

El nou Carlitos

No sé, si molts de vosaltres us enrecordeu de Carlitos Dominguez, aquell delanter sevillà que no aixecava un pam d'enterra, però que ens feia vibrar amb els seus gols èpics en els últims minuts de partit. Era l'home revulsiu del Mallorca, esperava la seva oportunitat des de la banqueta sense queixes, i quan la tenia l'aprofitava, era aquell tipus de jugador que sense fer res de l'altre món la gent se l'estimava. Doncs bé, em sembla que per fi em trobat substitut (dic per fi perqué em sembla important tenir almenys un jugador d'aquestes característiques a un equip). Alhassane Keita, el menut guineà de 169 cm (quasi medeixen el mateix), arribat aquest any de Al-Ittihad saudí va camí de convertir-se en el desembussador del Mallorca. Les semblances són diverses: físiques, estil de joc, velocitat, lluita, esforç, definició i, possiblement, comparteixin la tendència negativa a caure en el fora de joc. Aquest cap de setmana, va aportar dos gols claus que donaren la victòria contra el Valladolid, un triomf que assegura un any més la permanencia del Mallorca a primera. Esperem que Keita segueixi millorant i contribuint al Mallorca amb gols, que bona falta li fan després del éxode d'atacants que hi ha hagut aquest any. No obstant, encara li queda molt per assolir el nivell d'estima de l'afició que tenia el gran Carlitos. Fou partícep de la Copa del Rey d'Elx, i sobretot del mític ascens de Vallecas del 97, on gràcies al seu gol el Mallorca va ascendir a primera molts anys després.

Necessitam aquest tipus de jugadors.

Locura a Stoke

Últims minuts i el final del partit.

Stoke City - Blackburn Rovers

Al Britannia Stadium, l'estadi del Stoke City, és disputà un dels partits corresponents a la 33º jornada de la Premier. L'equip local derrotà al Blackburn Rovers de Sam Allardyce per 1 a 0. Stoke City aprofità una de les poques ocasions que crearen, en tot el partit, els dos conjunts per firmar la seva permanència. Liam Lawrence, el 7 dels Potters, fou qui aconseguí batre a Tim Robinson al minut 75 de partit, desfermant la locura total d'uns aficionats que no pararen d'entonar càntics i cridar, sense gairebé estar asseguts en tot el partit. Impressionant la afició del Stoke. Sap que té una equip amb mancances: Abdellay Fayé, Tom Sorensen, Liam Lawrence o Ricardo Fuller són els millors jugadors d'un equip, que recorre a l'esforç i la lluita per equilibrar diferències. Tot i això, valoren i emboigeixen amb cada atac, cada centre, cada treta de banda, cada córner o cada pugna del seu equip. És cert, que és pot dir que no té un estil de joc molt vistós per l'espectador, si el comparam amb el futbol de toc d'alguns altres conjunts. No obstant, prefereixo aquest futbol real, on una falta és un bé escàs i l'ambient un espectacle digne de presenciar, als teatres de la lliga espanyola i als seus protagonistes: els àrbitres.

Come on Rik!

Que no nos embauquen

La guerra del futbol ara per ara té un clar guanyador: el telespectador. Qui ens hauria de dir, anys enrere, que podríem veure en un cap de setmana fins a 7 partits televisats gratuitament? En concret, el passat cap de setmana La Sexta ens va oferir 2 partits dissabte i 5 el diumenge. Ara bé, La Sexta va fer trampes.

Com hem dit, diumenge va emetre 5 partits, i 4 eren a les 17.00. Què va fer la tele de Jaume Roures? Doncs una espècie de multifutbol...però sense dir-ho. Anava alternant imatges dels 4 partits i...oh sorpresa, enganxaven tots els gols en directe! Això em va fer pensar, com podia ser que en 5 minuts haguéssin retransmès 5 gols i tots en directe ( del minut 20 al 25 de la primera part aproximadament)? Com podien tenir tanta sort? Se'm va acudir una comprovació fàcil que segur que molts veu fer.

TV3 estava emetent el Numàcia-Espanyol a la vegada que La Sexta ens el deixava veure a estones. Vaig canviar diverses vegades de canal i efectivament, hi havia un decalatge de fins a 2 minuts. És a dir, mentre TV3 emetia en directe, La Sexta ho feia en diferit, jugava amb avantatge. Els de Jaume Roures veien els partits en directe però els emetien en diferit per així fer que, per exemple, retransmitissin tots els gols en "directe".

Això pot estar molt bé, ja que veus tots els gols per la tarda, i t'estalvies de veure el Gol a Gol per la nit. Però, al loro! Si no és en directe que ho diguin! Que no nos embauquen! Com va dir el gran Jan, eso es lo que no me gusta, que me embauquen a algunos de ustedes.

Síntesis de la jornada

Ahir finalitzà la 30º jornada de lliga de primera divisió. Aquesta ens deixa diversos fets destacables: les sorprenents derrotes de Sevilla i Villareal a casa, que els allunyen dels seus objectius, o l'acte d’auto immolació conjunta dut a terme per Numància i Espanyol a Los Pajaritos.

Pel que fa als demés partits, seguiren la inexistent lògica del futbol. Barça i Madrid segueixen la seva particular processió, capficats en devaluar la lliga espanyola. L’Altlético es refè de les dues ensopegades anteriors i apunta a lluitar a cops de kun per la quarta plaça fins l’última jornada. El València pareix que desperta de la seva hibernació monetària, i comença a recuperar una mica de fiabilitat, que no bon joc. A la zona baixa es comencen a veure tres equips als quals els hi costa més que els altres guanyar, que tampoc van sobrats. No obstant, Racing, Mallorca i Osasuna tenen al 90% la seva salvació, més que res, per dur una trajectòria ascendent a la taula.

Que no estamos tan mal

Bé doncs, aquí comença el nostre camí. Esperem que sigui llarg i vagi millorant cada dia. Cream aquest blog per parlar sobre les curiositats, anècdotes, resultats i altres coses del món futbolístic, a més, de reflexar la nostra opinió, sobre els fets esportius més destacats. Això si, sempre amb una visió crítica damunt la corrent de moda en el periodisme actual: el sensacionalisme barat. Esperam la col·laboració de tots els que us agradi el futbol.